“Em considero un privilegiat”
Armel Lissouck va haver de celebrar el seu 22è aniversari a la muntanya Gurugú, a l´espera de poder donar el salt definitiu a la tanca de Melilla. D´això fa només dos anys, però des d´aleshores han canviat molt les coses per a aquest jove camerunès que, després de veure´s obligat a separar-se de la seva mare i de les seves 17 germanes, ha trobat al municipi cordovès de Baena una nova família, un treball com a professor d´idiomes i un estímul vital: facilitar l´adaptació a Espanya d´aquells que, com ell va fer un dia, arriben al Centre de primera acollida d´immigrants que la Creu Roja té en aquesta localitat.
Per què va decidir emigrar?
Per raons socials. Va morir el meu pare, i després van haver molts canvis en la meva vida, la situació de la família va canviar, i vaig decidir anar-me'n per buscar-me un futur millor que el que se´m presentava allà.
Com va arribar fins a Espanya?
Vaig sortir del meu país via terrestre i vaig passar per Nigèria, Níger, Algèria, Marroc fins a arribar a la tanca de Melilla, que la vaig saltar el setembre de 2005.
Va passar por durant aquest periple?
Sí, clar, perquè vaig haver de saltar la tanca set vegades i va ser molt difícil. Vaig haver de passar cinc mesos a la muntanya Gurugú, vivint de l'ajuda que ens donava la gent i el voluntariat de la Creu Roja a Melilla.
I a la seva arribada a Espanya, va trobar el que esperava?
La veritat és que l'acollida i l'atenció va ser molt bona al centre d'Estada Temporal. D'allà em van enviar a Fuerteventura, on vaig estar 40 dies. Després vaig anar fins a Múrcia, i el mateix dia que vaig arribar allà, me'n vaig anar a Madrid. Poc després, vaig venir a Còrdova, per un amic voluntari de la Creu Roja i vaig acabar al centre de Baena.
On va ser atès, és clar.
Així és. Vaig passar allà un temps, fins que vaig poder volar amb les meves pròpies ales.
Què li ha donat Baena perquè hagi decidit quedar-se?
Primer, m´ha donat una altra família. La gent de Baena m´ha acollit molt bé, em coneix ja, i jo em sento en família. Els africans pensem que la família no és només la gent amb la que neixes, sinó també tots aquells que t´aporten o als quals tu els aportes alguna cosa durant la vida.
Va ser molt important l´ajuda de la Creu Roja en aquest trànsit?
Sí, quan vaig arribar a Espanya no sabia l'idioma ni res. Gràcies a la Creu Roja he après l'idioma i he pogut integrar-me. M´ha donat una altra vida.
Ara és voluntari.
El que intento és que els que arriben com jo ho vaig fer se sentin còmodes, en confiança. A més, veure com jo estic ja adaptat els pot donar esperança i il•lusió.
En què consisteix, exactament, la seva tasca?
Sóc el responsable de l´ERIE d´immigrants. Hi faig projectes per facilitar el procés d'adaptació dels nous que van arribant al centre. Com jo vaig passar pel mateix, sé quins són els dubtes i les necessitats que se't plantegen al veure't a Espanya. La cosa més bàsic de tot és, sens dubte, aprendre l'idioma.
Què li diria a algú que volgués seguir les seves passes?
Li diria que és un camí molt difícil i perillós. És cert que les condicions de vida aquí són millors, però tot el que s´ha de passar per arribar no ho recomanaria a ningú. Explicar-ho ara és bonic, però viure-ho és una altra cosa.
Es considera una persona amb sort?
Sí, amb moltíssima sort, perquè hi ha molts immigrants que no han tingut les oportunitats que jo he trobat. Em considero un privilegiat.
Texto: José Luis Hitos
Foto: Cruz Roja
Traducció: Martí Santiago
|
