Urbano Asensio és una d’aquelles persones a les quals la vida s’ha encarregat de posar-li més difícil per tirar endavant. Viu a la ciutat d’Ica (Perú) des que recorda; aquí ha passat els seus seixanta i molts anys, aquí es va casar i va tenir els seus fills. Amb el pas dels anys ha anat quedant-se sol. “Els fills han de volar, és llei de vida”, sentència Urbano, un vellet entranyable de pèl blanc i mirada perduda. Però la soledat no fa diferent l’Urbano d'altres milers de persones grans que viuen sense companyia.

Mai va tenir una gran fortuna i sempre ha viscut de manera ajustada, en un habitatge de tova, la construcció típica a la zona. Fins el 15 d' agost de 2007 vivia amb la seva filla, però després del terratrèmol, que va destruir casa seva, la seva filla va haver d’anar-se’n a un alberg amb els nens
perquè no podien viure en aquestes condicions i alehores ell es va quedar sol a les runes del que era
la seva llar.

Amb només uns pals, estores i l’ajuda d'un veí va improvisar un espai on viure. Urbano pateix una
paràlisi que el manté lligat a una cadira de rodes improvisada amb una cadira de plàstic i una estructura metàllica fabricada amb diversos materials.

Diu que el seu destí és la soledat, però almenys durant les nits el seu nét va a dormir amb ell. Ningú
el va ajudar després del terratrèmol. Sap que s'han distribuït diferents ajudes, però amb la seva cadira
no pot desplaçar-se als llocs d’entrega: “qui no hi va, no troba i jo no camino”, es lamenta.

Però un matí van aparèixer els voluntaris i voluntàries de la Creu Roja que el van trobar quan
identificaven necessitats al seu barri. El roig que porten al pit sobresurt per damunt de totes les coses, recorda l’Urbano. Parla del voluntariat de la Creu Roja Peruana que desenvolupen el programa de construcció d'allotjaments temporals que implementa la Creu Roja Espanyola amb el suport de l'Agència Humanitària de la Unió Europea (LLANÇO) i el Govern de Navarra.

Les circumstàncies especials de l'Urbano impedien que participés de manera activa en la construcció del seu allotjament temporal i, d'altra banda, el disseny inicial no li permetia l'accessibilitat al mòdul. Davant aquesta situació, els voluntaris Chynthia, Andrea, Rosita i Julio, juntament amb Carmen Ramos, delegada de la Creu Roja Espanyola, van decidir aprofitar els caps de setmana per construir un mòdul amb la porta més gran, fer una petita rampa al terra i ubicar millor el llit i els pocs béns amb els quals compta per garantir-li la mobilitat i cert grau d'autonomia personal.

Sense saber-ho, la Carmen i el seu equip han construït el primer allotjament temporal adaptat de la Creu Roja en una situació de postemergència, que ha retornat a l’Urbano la confiança en les persones. La delegada està convençuda que cal dissenyar accions específiques per a persones amb discapacitat en les situacions d'emergència, ja que d'una altra manera situacions com la de l’Urbano passarien desapercebudes.

Ell està profundament agraït als voluntaris i voluntàries de la Creu Roja, que el visiten periòdicament en
la seva nova “casa”. Ara somia que els últims anys de la seva vida pogués tenir una casa millor. No sap
si ho aconseguirà, però té clar que aquells “nois de vermell” han canviat la seva vida fins i tot més que el terratrèmol.

Text: MJesús López Santana
Foto: Creu Roja.