Edwin al seu lloc de treball a la planta de doblat, embutxacat i empaquetat.
L'Edwin va néixer a El Salvador fa aproximadament 30 anys, en un poble de l'Ooest del país. De família humil, amb tres germans, es dedicava a aconseguir un jornal d'aquí i d'allà segons les necessitats del moment. Però, l'Edwin era especial. En aquell temps (i encara ara, per a moltes famílies de El Salvador, tant en l'ambient rural, com en l'urbà), tenir un fill amb discapacitat era un càstig. L'Edwin va néixer cec.
Va passar la seva infància a casa, gairebé sense sortir al carrer. Al poble, s'amaga la discapacitat d'un familiar, tancant-lo a casa. Amb l'inici de la guerra de l'any 81, fugint de la repressió en el camp, la seva família es trasllada a la capital. Allà, la vida és diferent, però l'Edwin encara no ha de sortir al carrer, no ha d'assistir l'escola, se'l protegeix o se l'amaga encara? Amb el final de la guerra i en la seva adolescència, l'Edwin vol estudiar, però encara no se li permet. La família creu que un cec no té res a fer a l'escola, ni tan sols al carrer, més enllà de pidolar.
En complir la majoria d'edat, l'Edwin decideix desafiar la família, està fart d'esperar i vol estudiar. Davant la negativa de la família, recorre a un familiar que li donarà un lloc on dormir a Sant Salvador, des d'on podrà assistir a les classes de rehabilitació funcional per a cecs, en l'únic centre d'atenció per a aquesta discapacitat que existeix a El Salvador: el Centre de Cecs Eugenia de Dueñas, al centre de la capital.
Acaba la seva rehabilitació sense el suport de la família i amb els diners que ha guanyat aquí i allà, al semàfor, al carrer. Amb el que ha après al Centre de Cecs, ara pot desplaçar-se per la ciutat sense ajuda, sap orientar-se sense ajuda, fer servir el seu bastó, cuinar per a si mateix, netejar la seva habitació, llegir i escriure en Braille, i, després de molt temps, té certa llibertat a la seva vida per decidir el seu camí. Però encara necessita trobar com guanyar-se la vida.
Intenta tornar a casa, ensenyar a la família el que ha après, demostrar que ara pot ser-los útil, ajudar en alguna cosa i cercar feina, però és rebutjat. Va abandonar casa seva i "va menysprear la protecció que la família li proporcionava". No li permeten tornar a casa i els familiars que el van acollir tampoc no li donaran el seu suport d'ara endavant. Ara és independent i, si vol un lloc on dormir, ha de guanyar-s'ho, treballar, pagar-ho.
No es rendeix i cerca feina aquí i allà, on pot, on sigui. A l'Associació de Cecs de El Salvador, li ofereixen un treball i un lloc on dormir, és l'any 2005. L'Edwin netejarà les dependències de l'Associació, un local d'aproximadament 75 metres quadrats, prop del Centre de Cecs Eugenia de Dueñas a Sant Salvador, i, a canvi, rebrà una petita paga i un lloc on dormir. Finalment, després de cercar la manera de guanyar-se la vida durant mesos i sobreviure amb allò que el destí li va proveint, com a mínim té una petita oportunitat mentre troba una cosa millor. Anteriorment, tots els seus intents d'aconseguir feina havien fracassat. "Ets cec; què pot fer un cec aquí?", li havien dit una i una altra vegada, a cada lloc on va provar sort.
L'any 2008, coneix la iniciativa que la Creu Roja Salvadorenca desenvolupa a El Salvador. Es tracta d'un programa finançat per la Fundació ONCE per a l'Amèrica Llatina i per la Creu Roja, anomenat ÀGORA, que busca ampliar les oportunitats de formació i els llocs de treball per a persones amb discapacitat visual a El Salvador, i decideix provar sort.
El seu perfil, a la base dades, dies després de l'entrevista, diu que és una persona afable, de bona presència. Ha superat el 100% del seu procés de rehabilitació funcional, necessari per ser independent i tenir mobilitat per si mateix. Sap llegir i escriure Braille. Té experiència de treball en el sector informal com a netejador i venedor. No compta amb persones de contacte o de referència en el nucli familiar i les seves referències remeten a l'Associació de Cecs del Salvador, on donen bona fe del seu treball i descriuen la seva tasca allà.
Tres mesos després de la seva arribada a l'oficina del Programa, l'equip li ha trobat una oportunitat de lloc de treball. Una empresa del sector tèxtil està disposada a inserir persones amb discapacitat visual que siguin formades per la Creu Roja per realitzar les tasques necessàries a la planta industrial i, després de diverses visites de l'equip de la Creu Roja a la planta, es detecten diverses possibilitats reals d'inserció laboral per a persones amb discapacitat. És el primer èxit de l'equip després de l'inici del programa i Edwin té l'oportunitat de ser una de les primeres persones inserides.
A la seva arribada a la planta, el treball no és fàcil. L'empresa decideix inserir-los en la seva plantilla en un període de proves, sota la supervisió de l'equip de la Creu Roja. L'Edwin i els seus companys, cinc persones cegues més, hauran de realitzar les tasques de marcatge, col·locació de penjador, doblat de roba, embutxacat i empaquetament en el mateix temps cronometrat en què ho fa la resta del personal. Si no, la cadena de producció es veuria endarrerida. La mitjana de temps a la planta destinat per un operari per realitzar l'embutxacat i empaqui d'una peça és de 10 segons, L'Edwin i els seus companys el realitzaran en 8 segons després de dues setmanes de pràctiques. La seva cinta d'empaquetament rebrà durant els propers mesos diverses "gratificacions econòmiques" establertes per l'empresa, pel treball realitzat a la planta. Els seus companys de treball, temorosos al principi de comptar amb una persona cega al seu costat, discrepaven inicialment de la seva incorporació i ho veien com un possible endarreriment a la feina, una càrrega a cuidar. Però, aviat van veure en ell un exemple de superació i un exemple a seguir. L'empresa va decidir contractar 10 persones cegues més a la planta.
Tres mesos després, es realitzarà un acte públic a l'auditori de l'empresa, davant del President del Grup d'Empreses, els directius de la planta i els seus companys de treball. Es farà un homenatge i un reconeixement públic a aquestes persones, a la seva tasca, i a l'exemple que suposen per a tots els treballadors del grup. L'Edwin representarà el total dels seus companys cecs de l'equip durant aquest dia i donarà les paraules d'agraïment per l'homenatge.
Aquest dia, i per mitjà de les seves pròpies paraules, en públic, va ser el dia en què tots nosaltres vam conèixer la història completa de la seva vida.
Aquest dia, L'Edwin, cec, de 30 anys d'edat, després d'haver deixat casa seva, haver-se guanyat la vida al semàfor per poder assistir al Centre de Cecs i netejat oficines a canvi d'un lloc on dormir, va rebre l'aplaudiment de 50 persones agraïdes pel seu treball i pel seu exemple. Un any i mig després, a dia d'avui, L'Edwin segueix en el seu lloc de treball considerat un exemple a seguir per tots i totalment integrat des del primer dia. No va ser l'únic, gràcies al seu sacrifici i el seu exemple, avui treballen a l'empresa, juntament amb ell, 11 persones amb discapacitat visual, tots amb ceguesa total. Tots són considerats un exemple de superació i esforç no només per a l'empresa que els va acollir, sinó per a tots nosaltres.
|
