Luis Miguel Peromingo Corral. Soci de Creu Roja
 
En arribar a casa el dimarts 27 de desembre de 2010, el vespre abans del dia dels Sants Innocents, entre la correspondència vaig trobar una carta de la Creu Roja. Incapaç de llegir-la en aquest moment, després de dotze hores al volant del taxi, la vaig posar a la motxilla per a l'endemà.
 
En el parèntesi de l'esmorzar, la vaig obrir. M'informaven de la tragèdia d'Haití, agraint la meva donació; explicaven la destinació dels diners recaptats i la necessitat de prosseguir amb el projecte durant els propers sis anys. Finalment, m'animaven a participar com a soci permanent de la Creu Roja.
 
El tríptic que acompanyava la carta detallava les actuacions que s'estaven duent a terme a Haití. Era impactant; vaig notar com se'm posaven els pèls de punta.
 
El cupó admetia l'opció de fer-se soci des de 5 € al mes. Em vaig plantejar aquesta possibilitat... però ràpidament van aparèixer els fantasmes de la crisi, els estudis de la meva filla... etc. Les meves conjectures mentals van quedar en stand by en saltar un servei a través de l'emissora: 'calia seguir currant'.
 
A la tarda, un home amb una maleta va aixecar el braç per sol·licitar el meu servei. Anava a l'AVE. En introduir l'equipatge al maleter, vaig veure el logo de la Creu Roja en un dels laterals. I van tornar a aflorar en mi les sensacions experimentades en agafar la carta.
 
Quina coincidència! - Vaig pensar. Això sembla un senyal.
 
Li vaig preguntar i em va explicar que era cooperant, tècnic en potabilització d'aigües i que justament havia arribat d'Haití: havia estat un mes participant en accions directes per combatre el brot de còlera que afectava la població.
 
Les emotives sensacions es van intensificar dins meu. Més que un senyal, allò semblava una picada d'ullet del destí: primer, la carta de la Creu Roja; després, el cooperant de la Creu Roja i, per rematar, nouvingut d'Haití.
 
Amb insaciable curiositat per conèixer la situació real a Haití de la mà d'un testimoni de primera línia, li vaig preguntar: I en què ha consistit la seva tasca personal?. L'home (el nom del qual ignoro) va començar a explicar-me les seves vivències:

"El meu treball consisteix a deixar instal·lades i operatives plantes de potabilització d'aigües per a l'ús quotidià de la població, encara que l'aportació més important és la de formar els cooperants de la Creu Roja haitiana, perquè adquireixin l'autonomia suficient en la gestió d'aigües, podent així desenvolupar per ells mateixos en el futur totes les accions necessàries arreu del territori. Hem actuat prioritàriament a Port-au-Prince i el seu extraradi, on existeix major concentració de població."

Durant el nostre viatge, vam seguir parlant sobre el seu treball i ell va recalcar el formidable esforç que un ampli grup de persones està realitzant per ajudar de forma directa i efectiva a moltes altres persones estremides per la desgràcia de perdre, no només el poc que tenien, sinó el que és encara pitjor, perdre tots els seus familiars. Parlem d'ajuda tant des d'un punt de vista material i de recursos bàsics (aigua, allotjament, aliments, medicaments...), com des del punt de vista psicològic i afectiu.
 
En el tram final d'aquest relat, no puc deixar-me en el tinter un petit, però gran matís, que em comentava aquest ciutadà anònim respecte a la gent del poble haitià i a la seva manera de ser. Va ser un comentari simple i escuet, però tan intens i profund en la forma en què va ser expressat, que em va arribar directament al cor amb tota la seva cruesa i transcendència. En un to d'admiració gairebé sobrehumana, alhora que compassiu, aquest cooperant em va dir: "Amb tot el que han passat... Que pacients són els haitians!"
 
Sens dubte, aquest intercanvi d'impressions va obrir una porta en la meva consciència per a futures i profundes reflexions sobre la vida mateixa.
 
Justament en aquest instant arribem a la marquesina de l'estació per a l'accés dels passatgers. No va donar temps per a més. Em va pagar la carrera, ens baixem del taxi. Li vaig estendre la mà i, mirant-lo als ulls, li vaig dir:
 
- Enhorabona pel treball realitzat, i pels resultats aconseguits.
 
- Gràcies.
 
- Bon viatge... i descansa.
 
Va desaparèixer per la porta d'accés a l'estació empenyent el carretó del seu equipatge. Jo em vaig quedar un moment absort, com si haguessin parat el temps, intentant assimilar els esdeveniments.
 
Era 28 de desembre... això no sonava a inocentada... és el dia dels Sants Innocents... "Els haitians"... sants i pacients, desgraciats i innocents.
 
P.D. Una setmana després, em vaig fer soci de la Creu Roja. No podia seguir de braços creuats. La meva casual trobada amb aquest cooperant anònim em va fer canviar el xip.