Amb motiu del Dia Mundial de l'Assistència Humanitària, el 19 d'agost, la finalitat del qual és retre homenatge a les persones que han perdut la vida prestant serveis d'assistència humanitària i als qui segueixen lliurant-se a causes humanitàries, cal assenyalar que, amb freqüència, el personal de salut és un dels primers blancs d'atacs en les guerres i altres situacions de violència. Com a conseqüència d'això, una infinitat de persones es veuen privades de les cures que necessiten. Aquest és actualment un dels més greus i urgents problemes d'índole humanitària.
 
A Europa, tenim coneixement dels actes violents que afecten al personal de salut o a les persones que reben assistència de salut únicament en les comptades ocasions en què la notícia ocupa els titulars de la premsa internacional.
 
El mortífer atac perpetrat en un hospital de la ciutat pakistanesa de Quetta el passat mes de juny, on rebien tractament persones supervivents d'un atac contra un autobús, n’és un exemple recent. No es notifiquen la immensa majoria dels incidents on, d'alguna manera, es nega el dret dels ferits o malalts a rebre assistència de salut. Si bé, de vegades, les ambulàncies o els hospitals són un blanc directe, és moltíssim més habitual que el personal de salut sigui objecte d'assetjament o d'amenaces per part de persones armades que pretenen impedir-li que ofereixi tractament als seus enemics.
 
No és inusual que s'obstrueixi deliberadament l'accés de les ambulàncies a les persones ferides. La inacceptable realitat és que se sol vulnerar l'estatut de neutralitat de les instal•lacions, dels mitjans de transport i del personal de salut. No només és alarmant l'abast del problema, sinó que també els patrons de violència mostren tendències preocupants.
 
Com es demostra en un recent estudi elaborat pel Comitè Internacional de la Creu Roja (CICR), en la majoria dels actes de violència contra el personal i les instal•lacions de salut, els principals afectats són els treballadors locals. Així es va produir durant el 2012 en més del 90% dels més de 900 incidents registrats en 22 països i, entre les persones afectades per aquests incidents, hi va haver un 25 % de ferits o morts. En alguns casos, fins i tot ha estat blanc dels atacs, el personal que intentava prestar assistència a les víctimes d'una explosió (amb una segona explosió). Aquesta és una pràctica particularment repugnant, que augmenta el nombre de persones ferides i mortes i impedeix la prestació de cures a aquells que més ho necessiten.
 
A més llarg termini, un únic acte de violència contra instal•lacions o personal de salut pot implicar conseqüències imprevisibles en comunitats senceres. El 2009, l'esclat d'una bomba en una cerimònia de graduació d'estudiants de medicina a Mogadiscio, capital de Somàlia o, més recentment, l'assassinat de personal sanitari que combatia la poliomielitis a Nigèria va tenir conseqüències més enllà de la pèrdua immediata de vides humanes. Com a conseqüència d'aquests atacs, cada any, molts milers de persones no podran ser ateses en consultes mèdiques o rebre vacunes.
 
A més de les conseqüències d'incidents concrets, hi ha una notable incidència en l'assistència de salut a causa de la inseguretat general que es registra en els conflictes armats i altres situacions de violència. Cal esmentar, per exemple, l'èxode dels treballadors sanitaris arran d'atacs, amenaces o problemes de seguretat. Des d'Afganistan fins a les zones remotes afectades pel conflicte a Colòmbia, des de la República Centreafricana fins al Nord de Mali, el principal problema no radica essencialment en els atacs directes contra el personal sanitari, sinó en la impossibilitat per als ferits i malalts d'accedir a les cures de salut, la qual cosa pot arribar a tenir les mateixes mortals conseqüències.
 
La violència contra les instal•lacions i el personal de salut no només és moralment reprovable, sinó també és il•legal segons el Dret Internacional. Els estats i els combatents són els principals responsables de vetllar pel respecte del dret. Així mateix, els legisladors i els tribunals nacionals han de tenir en compte la responsabilitat que els incumbeix, és a dir, garantir que, en les legislacions estatals, es reconegui la responsabilitat penal d’aquells que violen el Dret Internacional Humanitari i aplicar aquesta normativa. Les organitzacions humanitàries i el personal de salut també tenen un paper crucial a exercir. Per garantir que totes les comunitats i grups polítics i militars acceptin la seva tasca, és necessari demostrar una imparcialitat inequívoca. L'assistència de salut ha de fundar-se exclusivament en necessitats mèdiques i no en altres consideracions.
 
La sensibilització sobre el cost humà de la violència perpetrada contra el personal de salut i el foment d'una cultura de la responsabilitat entre totes les persones concernides requereix el desplegament d'una acció internacional concertada per mitjà de via diplomàtica i jurídica. Amb aquesta finalitat, a l'octubre del 2013, es presentarà, en set capitals europees, una campanya encapçalada pel Comitè Internacional de la Creu Roja (CICR), que comptarà amb la participació del Moviment Internacional de la Creu Roja i de la Mitja Lluna i d'altres organitzacions humanitàries amb el suport de la Comissió Europea. El propòsit és incrementar la sensibilització de la població sobre el caràcter urgent d'aquesta qüestió i sobre el dany que s'està infligint, de manera que es puguin evitar més sofriments i salvar vides.
 
Peter Maurer és President del Comitè Internacional de la Creu Roja. Kristalina Georgieva és Comissària Europea de Cooperació Internacional, Ajuda humanitària i resposta a crisis.