“Mare, anem a dormir a la casa nova”, els diuen els nens de Kialyn Troayno quan arriba la nit. Kialyn, als seus 29 anys, té quatre petits, l’últim d’ells, una nena, que té amb prou feines 5 anys. Quan parlem amb ella, els tres més grans es diverteixen amb dibuixos animats en un reproductor portàtil de DVD mentre la seva mare posa ordre en el pocs objectes que té a l’habitatge: la roba, el matalàs on dormen, algunes cadires, un ventilador… L’àvia dels petits, la sogra de Kialyn, cuida amb afecte la petita, que mira amb ulls nous tot allò que l’envolta. El pare treballa fora tota la setmana.
 
Les parets de l’habitatge són d’amakan (bambú trenat, molt comú en els habitatges de Filipines). Kialyn els hi ha col·locat algunes teles i tapiços, per personalitzar-la, i cortines a les finestres. Fa, amb prou feines, dos mesos que viuen allí, però ja han fet de la casa la seva llar. Es tracta d’un “shelter”, una petita casa temporal que els serveix de refugi, amb el qual la Creu Roja dóna suport a les famílies afectades pel tifó Iolanda. Está construït al costat de l’habitatge de la sogra de Kialyn, una cabanya també de fusta, on van viure Kialyn i la seva família durant sis anys. Fins que el tifó Iolanda la va arrassar.
 
La nit del 7 de novembre els informatius advertien que el supertifó Haiyan s’aproximava per l’Est. A Filipines el van batejar com Iolanda. Novembre és època de tifons i tempestes en aquest arxipèlag castigat cada any per diferents desastres naturals: tempestes, volcans, terratrèmols… “Segons les notícies, el nivell d’aigua seria només moderadament alt”, recorda Kialyn per explicar per què no van abandonar la seva casa, a pesar de les advertències. El Haiyan ja estava considerat el major tifó de la història. Deixaria rere seu milers de morts i més d’un milió de damnificats a Filipines. Les illes de Leyte i Samar (on viuen Kialyn i la seva família), entre les més afectades.
 
Aquella nit, Kialyn, els seus tres fills, el seu home i la seva sogra es van quedar a la cabanya de la família, al barangay d’Amandayehan, a la ciutat de Basey, a l’oest de Samar. Pel matí, “a l’hora del cafè”, la tempesta els va sorprendre amb més força de la que podien imaginar. “L’aigua va començar a entrar a la casa”, recorda Kialyn. “La meva sogra pensava que l’aigua era de la pluja, però ens vam adonar de que l’aigua venia directament del mar”. L’huracà havia provocat una mena de “tsunami” que va destruir conreus i edificis. La inundació aviat els pujava per dalt del pit i va arribar al nivell del sostre. Deseperats, van buscar refugi al “Barangay hall”, el centre de reunions i de gestió del Barangay: un modest edifici de dues plantes on podien estar a resguard de la crescuda de l’aigua i del vent. Només havien de creuar el carrer, a quinze metres de distància. Però el trajecte semblava inacabable, enmig d’aquell caos de pluja, ratxes de vent i desfets arrossegats. “Quan vam tornar a casa, només quedaven enderrocs. No teníem menjar, havien caigut totes les parets, i la cuina havia quedat completament destruïda. Tot estava escampat. No es va salvar res. Els meus fills es van posar malalts”. Al principi, van haver de dormir entre runes, mentre reconstruïen a poc a poc la casa familiar a pedaços i restes, com gairebé tots els veïns.
 
Quan tot allò va passar, Kialyn ja estava embarassada, però encara no ho sabia
 
A mitjans d’aquest any va neixer el seu quart fill: la seva primera nena. La vida els va canviar en molts sentits: a l’agost, Kialyn, el seu home, els tres petits i la recent nascuda estrenarien nova llar, com a benficiaris del projecte de “refugi transitori” que la Creu Roja a les Filipines està desenvolupant a la zona, amb el suport del Comité Internacional de la Creu Roja i diferents societats nacionals, entre elles, Creu Roja.
 
Amb una estructura de fusta i parets d’amakan, l’edificació s’aixeca sobre uns ciments ferms, elevada a mig metre del terra, per prevenir possibles inundacions, i amb criteris de construcció segurs, que la fan resistent a forts vents. El propi home de Kialyn va participar en la construcció, al costat de fusters contractats per la Creu Roja, sota la supervisió d’arquitectes i tècnics, i després de rebre una orientació sobre edificació segura davant desastres. A l’oest de l’illa de Samar, la institució humanitària està construint més de dos mil habitatges transitoris com aquest, amb el cofinançament de la Direcció General d’Ajuda Humanitària i Protecció Civil de la Comissió Europea.
 
“Estem realment agraïts”, afirma Kialyn. “Sóc feliç cada cop que, en despertar-me, els meus nens em diuen, ‘mare, anem a fer casa nostra una mica més bonica’. Faré un esforç perquè aquesta casa sigui cada cop més maca, perquè se’ns va oferir de tot cor”.